sábado, 13 de setembro de 2014

POEMAS, DE ÀNGELA MORENO GUTIÉRREZ

Angela_Moreno_Gutierrez

I

Tot un jardí d’arestes m’apaguen els sols en aquest desfici de records que em prestes en l’escampada de vèrtex i noms, com una confabulació a esquenes de la presència increada de l’amor, on queia amb els espills a genollons front a l’altar de les metàfores marcides i allò, en l’ínterim de la neurosi, un diluvi estés entre xarxes marginals com a única palmatòria per al pit creuat de becs infantats amb tanta cura i alimentats amb la mà que em crema sota les besades en la casa deshabitada.


Um jardim de arestas mata-me os sóis neste desassossego de memórias que me prestas no esparzimento de vértices e nomes, como uma confabulação de costas para a presença incriada do amor, onde caía com os espelhos de geolhos em frente ao altar de metáforas murchas e isso, nesse ínterim da neurose, vira um dilúvio estendido entre redes marginalizadas como a única palmatória para o peito cruzado de bicos paridos com o máximo cuidado e alimentados com a mão que que me queima sob os beijos na casa desabitada.



II


Tan impactant, tan irrevocable com el drenatge del cor a les arestes: cauen vestits de sol, irreparables, oberts a gira-nit, imparables en l’agulla de la unitat.

Com si no existira ja cap fus que els retinguera.


Tão chocante, tão irrevogável como a drenagem do coração nas arestas: vestidos de outono, irreparável, aberto ao gira-noite, imparáveis na agulha da unidade.


Como se não existisse qualquer fuso que os retiver.
III

I aquest costum anacrònic d’amuntegar objectes inservibles als calaixos del desfici fins que tots plegats auguren allò que estava escrit: com un autòmat de floridures inicia l’èxode dels somnis esclatats contra els barrots del bastió d’un bressol, quimeres que d’ells es feien fum en la lassitud del no-res.


E este costume anacrónico de amontoar objetos inutilizáveis nas gavetas do desacougo até que todos juntos agoiram o que estava escrito: como um autómato de balor começa o êxodo dos sonhos estourados contra os barrotes da fortaleza de um berço, quimeras que deles faziam fumo na lassitude do nada.


Texto: Àngela Moreno Gutiérrez
Tradução: Xavier Frias Conde

Sem comentários:

Enviar um comentário